dissabte, 26 d’octubre del 2013

FARTA.

Quan va sorgir la saga Crepúscle, la qual va generar que totes les meves amigues desitjaren que un vampiret apareguera en les seves vides i lis lleplara...ehm, sí, la sang... una cosa em va cridar l'atenció: La protagonista era molt vergonyosa. maldestra, amb una autoestima quasi inexistent, pràcticament invisible... fins que troba al protagonista, qui li otorga la seguretat que ella necessitava.(puaaaj)

Ho vaig deixar correr fins que va sorgir la següent saga desinhibidora d'hormones (o dit d'un altra manera, baixa-bragues). Estic parlant de ''A tres metres sobre el cel''. Curiosament, la protagonista era molt semblant a la de Crepúscle en alguns aspectes: També era molt insegura, inexperta, tímida... fins que, heròicament, el xic arriba a la seva vida i la salva. (JA-JA-JA)

Seguint amb Federico Moccia: Al llibre ''Carolina s'enamora'' vaig trobar de nou el mateix model de xica. Vaig voler pensar que tan sols era una fatídica coincidència fins que, fa relativament poc, vaig llegir la novel · la ''provocadora'' del moment: ''Cinquanta ombres de Grey'' (estic segura de que vos sona...).

Aquest darrer exemple ha fet que comence a pensar molt seriosament en el model de xica que ens proposa la literatura juvenil contemporània. (I no a soles la literatura, també el cinema, les cançons...)

Qué esperen els autors d'un llibre? Que els lectors es senten identificats amb els seus personatges per adintrar-se més en la història i per donar-li credibilitat, no? Bé, perquè el model de xica més recurrent és aquest? Vergonya, autoestima quasi inexistent, invisibilitat front el món, poca experiència en quasi tots els aspectes, i sobretot, la necessitat irrefutable de trobar un home que lis otorge tota la seguretat que no tenien avans.

I qué passa si jo no sóc d'aquesta manera? Sempre m'he considerat una dóna bastant independent, amb certa ambició i ganes de guanyar coses pels meus propis mèrits. I si jo tot açó ja ho tinc sense necessitat de que ningú ''me'l regale''? No tinc dret a sentir-me reflectida en els personatges femenins dels llibres juvenils de l'actualitat?

Amb tot açó no vull dir que aquestos llibres no siguen bons, a soles m'agradaria fer-vos reflexionar sobre com, subliminalment, ens projecten contínuament models de xica submissa en espera de l'heroi que les salve. Jo no em sent d'aquesta manera. No sóc una Bella, una Babi, una Carolina o una Anastasia.

I vosaltres? Qui voleu ser?


dijous, 10 d’octubre del 2013

Una pistola en el cajón.

Es fácil ser feliz cuando uno no está sólo. Intentamos ver en los demás un espejo en el cual mirarnos, y hasta llegamos a reconocernos.

Pero, ¿qué pasa cuando uno pierde ese espejo? ¿Dónde nos miramos?

El miedo nos come. Y no es el miedo de un niño que teme a la oscuridad, o miedo a una película o a una historia de terror... Es miedo a conocerse a uno mismo. Y no sólo miedo a llegar a conocerse, sino al hacerlo, no tener con quién compartirlo.

Es un miedo irracional, al cual ni siquiera podemos mirar de frente. Un miedo que viene de dentro, que nos congela y paraliza ante todo y ante todos.

¿Porqué nadie nos habla de la soledad? Se le da importancia a la familia, a los amigos, a la pareja... Pero no se nos enseña a estar solos. Nadie coje a su hijo y le dice:

''Oye chico, vas a sentirte solo muchas veces en tu vida. Y vas a pasar miedo, y vas a llorar, y vas a sufrir. Pero,¿sabes? Quizás, y sólo quizás, es más importante conocerse a uno mismo antes que aprender a entablar relaciones con otras personas, y no al revés.''

El problema es que, cuando un rayo de esperanza te deslumbra y crees que ya te conoces y te quieres tal y como eres, un demonio se te aparece. Un demonio hecho de inseguridades, de decepciones, de sentimientos a flor de piel, de miedo, de odio...

Ese demonio, que no eres más que tú mismo, te agarra con fuerza y te obliga a mirarle...y  tú lo intentas saciar con un pedacito de carne. Intentas que no hable, que no llore, que no te grite...

Pero poco a poco la carne se te agota, y es más difícil acallarle. Y lo ves a todas horas, en las caras de la gente, en el Sol, en el frío, en la vida en general.

Si uno no quiere acabar volviéndose completamente loco, necesita aprender a convivir con ese dolor profundo y punzante que es uno mismo. Y claro que es difícil bailar con el demonio a tus pies, pero hay que saber cuándo enterrar una parte de nosotros...y sonreír. O morir.