dissabte, 26 d’octubre del 2013

FARTA.

Quan va sorgir la saga Crepúscle, la qual va generar que totes les meves amigues desitjaren que un vampiret apareguera en les seves vides i lis lleplara...ehm, sí, la sang... una cosa em va cridar l'atenció: La protagonista era molt vergonyosa. maldestra, amb una autoestima quasi inexistent, pràcticament invisible... fins que troba al protagonista, qui li otorga la seguretat que ella necessitava.(puaaaj)

Ho vaig deixar correr fins que va sorgir la següent saga desinhibidora d'hormones (o dit d'un altra manera, baixa-bragues). Estic parlant de ''A tres metres sobre el cel''. Curiosament, la protagonista era molt semblant a la de Crepúscle en alguns aspectes: També era molt insegura, inexperta, tímida... fins que, heròicament, el xic arriba a la seva vida i la salva. (JA-JA-JA)

Seguint amb Federico Moccia: Al llibre ''Carolina s'enamora'' vaig trobar de nou el mateix model de xica. Vaig voler pensar que tan sols era una fatídica coincidència fins que, fa relativament poc, vaig llegir la novel · la ''provocadora'' del moment: ''Cinquanta ombres de Grey'' (estic segura de que vos sona...).

Aquest darrer exemple ha fet que comence a pensar molt seriosament en el model de xica que ens proposa la literatura juvenil contemporània. (I no a soles la literatura, també el cinema, les cançons...)

Qué esperen els autors d'un llibre? Que els lectors es senten identificats amb els seus personatges per adintrar-se més en la història i per donar-li credibilitat, no? Bé, perquè el model de xica més recurrent és aquest? Vergonya, autoestima quasi inexistent, invisibilitat front el món, poca experiència en quasi tots els aspectes, i sobretot, la necessitat irrefutable de trobar un home que lis otorge tota la seguretat que no tenien avans.

I qué passa si jo no sóc d'aquesta manera? Sempre m'he considerat una dóna bastant independent, amb certa ambició i ganes de guanyar coses pels meus propis mèrits. I si jo tot açó ja ho tinc sense necessitat de que ningú ''me'l regale''? No tinc dret a sentir-me reflectida en els personatges femenins dels llibres juvenils de l'actualitat?

Amb tot açó no vull dir que aquestos llibres no siguen bons, a soles m'agradaria fer-vos reflexionar sobre com, subliminalment, ens projecten contínuament models de xica submissa en espera de l'heroi que les salve. Jo no em sent d'aquesta manera. No sóc una Bella, una Babi, una Carolina o una Anastasia.

I vosaltres? Qui voleu ser?


5 comentaris:

  1. Estic completament d'acord amb tu Mireia. Aquest tipus de literatura comercial que tant ens afecta inconscientment i ens posa horroroses idees al nostre cap ens anula per dins.L'únic remei per a combatre-ho és no consumir aquest tipus de literatura tan sidosa per a que perga repercussió mediàtica! Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  2. No quiero ser una princesa26 d’octubre del 2013, a les 12:37

    Totalmente de acuerdo contigo. Gracias a Dios (bueno, a ese hijo de puta que trae tantas desgracias, no), gracias a algo (llamalo x), no eres, ni soy, la unica que te has dado cuenta de eso. Renegué hace tiempo de este tipo de novelas y pelis, en un principio, por que eran pasteladas que no me van pero luego ne di cuenta de que no me gustaban, no por las pasteladas, sino por que no queria el arquetipo de mujer con una gran dependencia a un hombre. Por que en pleno siglo XXI la figura femenina sigue siendo inferior a la masculina? Esta claro que la sociedad habla mucho y hace poco. Se habla de desigualdad, de la lucha por las mujeres, del dia de la mujer, etc; pero mientras no se cambien los valores patriarcales que rigen esta sociedad y que son inculcados subliminalmente a traves dela caja tonta y demas, no habra cambio. No dejaremos de oir hablar sobre la cruda violencia de genero, el menosprecio hacia la mujer, el control paternal y de la pareja... hasta que no eduquemos por igual a nuestras generaciones.

    ResponElimina
  3. Gràcies a les dos pels vostres comentaris, sou encantadores.

    Contestant al primer, estic d'acord amb que la solució és deixar de consumir aquest tipus de literatura, cinema o música per a fomentar aquella que tinga una perspectiva més sana respecte a les dones, a les relacions i al món en general.

    Respecte al segón, primer he de dir que jo tampoc vull ser una princessa jeje, i després, m'alegre de no ser la única que s'ha fixat en aquesta mena de coses. Tens raó, encara que es parle del dia de la dona, en contra de la violència de gènere i demés hipocresíes, si no cambiem coses tan bàsiques com aquestes, no farem res.

    Una abraçada i moltes gràcies!

    ResponElimina
  4. Pienso lo mismo que tú; estoy harta del maldito estereotipo de "chica débil que necesita un chico". Lamentablemente, hemos crecido con ese modelo y nos resulta difícil despegarnos de él. ¿Qué hacemos, si crecimos viendo La Sirenita, que dejó su vida atrás por un chico, o la Bella Durmiente, que sólo podía ser despertada por un hombre? (he de admitir que mi favorita siempre fue Mulán, por razones obvias). El problema está en que nos educaron a ser señoritas para encontrar un buen chico, para tener un primer amor que nos salvara... lo único que nunca nos dijeron es que nuestro primer amor deberíamos ser nosotras mismas.
    Sin embargo, podemos cambiarlo, podemos ser una generación de mujeres que no dependan de los hombres, que se valgan por ellas mismas, que no necesiten a nadie más que a ellas mismas.
    Un besito, Mireia <3
    Celiiiiiiii

    ResponElimina
  5. Hola Princesa,
    Ja saps que compartisc tot el que dius i que puc afegir ben poc. Crec que la infantilització perpètua de les dones (la inseguretat, la timidesa...) formen part d’un sistema que ens vol dèbils perquè així som més submises i menys perilloses. A les dones se’ns educa en la por (a la sexualitat, a l’embaràs, als xics, a les violacions...). I en lloc de dir-los a ells (que són els que cometen els abusos), que no isquen de casa, la solució és retallar-nos a nosaltres drets i fer-nos creure que el que necessitem és un home que ens protegisca de tots els perills, quan en realitat, el perill sol vindre d’aquell que suposadament ens ha de protegir. Al final el que vol el patriarcat és limitar l’autonomia i la llibertat de les dones i per a aconseguir-ho desplega tot el seu potencial: les sèries, les pel•lis, els llibres, etc. mostren una dolentíssima educació per a la submissió i la impotència. Porqueria. El problema és com eixim d’ací. I no és tan fàcil decidir no vore-ho. Què li diem a qui sí que ho veu?

    ResponElimina