divendres, 12 de desembre del 2014

Mónica de Oriol y mi útero parlante

PERMISOS PER MATERNITAT  I PATERNITAT  A L’ESTAT ESPANYOL

  Si  preguntàrem en una classe com la nostra si algú es considera masclista, segurament ningú alçaria la mà i reconeixeria que, efectivament, considera que l’home és superior a la dona. Cap xic  admetria haver exercit violència física o psicològica cap a una dona, i cap xica diria que aquesta violència és raonable i normal, i que per açò l’hem d’admetre.

  En canvi, en el que portem d’any ja han estat més de huitanta (en concret, vuitanta-vuit) les víctimes de la violència contra la dóna o violència masclista (encara que a Espanya els fills i les filles matats pel pare per fer mal a la mare no es compten com a víctimes de violència masclista), tres d’elles assassinades en una mateixa setmana. Pensem-ho un moment: més de huitanta persones, més de huitanta vides arrabassades cruelment, més de huitanta projectes trencats i molt de dolor per part de les seues famílies, amics i amigues.

  Segons la meua opinió, hem d’anar a l’arrel del problema. Encara que parega massa simple, o massa exagerat, o fins i tot innecessari.: Quan ens fa gràcia un acudit masclista, ESTEM SENT MASCLISTES, quan critiquem una dona per la seua forma de vestir, ESTEM SENT MASCLISTES, quan  insultem amb paraules com ‘’guarra’’ a una dona, ESTEM SENT MASCLISTES.  Fins i tot quan fem comentaris sense pensar, com burlar-nos d’un xiquet per jugar amb una nina o renyir-lo  per plorar perquè ‘’això ho fan les xiquetes’’. Però també quan no fem res, ja que citant a Miguel Lorente, professor de la Universitat de Granada:

‘’ Machismo eres tú si no haces algo para dejar de serlo. No hay neutralidad. O se hace algo para alcanzar la Igualdad y erradicar la violencia de género, o se está haciendo para que continúe la desigualdad y la violencia que ya existen’’

   Els rols de gènere son, per dir-ho d’alguna manera, una motxilla plena de pedres que ens afecta a totes i a tots. Quan no es veu bé que un xic plore, es senta vulnerable, reconega sentir dolor o, en definitiva, tindre sentiments, o quan se li critica a una xica per maquillar-se massa, o per no arreglar-se, per gitar-se amb moltes  persones, o per ser una estreta, per ser massa simpàtica amb un xic i ‘’donar esperances’’ o ser una antipàtica.

  Dins d’aquestes possibles mesures, i ja en l’àmbit judicial, trobem la Proposta de la ‘’Plataforma por Permisos Parentales Iguales e Intransferibles de Nacimiento y Adopción’’, la qual pugna per que s’implanten permisos per naixement, adopció o acollida iguals per als dos progenitors (en el cas de que hi haja dos), que siguen intransferibles i remunerats al 100%.

  Anteriorment a la Llei Orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva entre dones i homes, els pares només comptaven amb 2 dies de permís per naixement i la possibilitat d’optar a 10 setmanes (que havien de ser cedides per la mare). Amb l’aprovació d’aquesta legislació, els 2 dies passaren a ser 2 setmanes (ja no a càrrec de l’empresa, sinó de la Seguretat Social), i es preveia una ampliació a 4 setmanes. L’Estat Espanyol va fer un pas endavant en relació a matèria d’igualtat entre sexes i corresponsabilitat amb la intenció d’adequar-se al marc europeu, però la crisi econòmica ha servit d’excusa, com a per altres moltes coses, per  anar retardant aquestes mesures durant anys per ‘’motius econòmics’’, fins arribar al 2014.

  La situació actual és un permís de maternitat de 16 setmanes, de les quals 6 són obligatòries i les altres 10 són susceptibles de ser cedides a l’altre progenitor o progenitora; mentre que el permís del pare consta de dues setmanes i són de caràcter voluntari. Malgrat aquesta diferència, el canvi de 2 dies a 2 setmanes en el permís dels pares ha sigut positiu: al 2012, el 84% dels pares aprofitaren el seu permís de paternitat, encara que menys d’un 2% gaudiren d’alguna part de les 10 setmanes que els podia ser cedida per la mare.

  La situació de discriminació que pateixen les dones al mercat laboral es sustenta, en part, en que són percebudes com a ‘’menys disponibles per a treballar’’ degut a les possibles absències per maternitat. El fet de reduir les dones a la seua potencial maternitat fa que treballen en càrrecs menys qualificats, més fàcils de substituir i, en última instància, que reben un salari de mitja un 30%  menor que el dels homes. Parlem de ‘’sostre de vidre’’ quan ens referim a aquelles barreres invisibles que dificulten l’accés de les dones a nivells majors de qualificació, responsabilitat i poder en els àmbits polític, administratiu i laboral. (Abasolo y Montero, 2012).

  Aquest any a l’Estat Espanyol només 595 de les 222.959 dones que han sigut mares ha compartit el permís amb les seues parelles, la qual cosa reforça els rols de gènere i dificulta la continuïtat de la dona al mercat laboral.

  Lluny de semblar utòpica en un context de crisi, com ens vol fer creure el govern amb ajornaments constants, aquesta reforma no és simplement factible, sinó que també ajudaria a augmentar la productivitat i, en últim lloc, revitalitzar l’economia espanyola. En aquesta situació econòmica, el fet que la mare perga el treball és prou difícil per a l’economia familiar, ja que tots els sous són necessaris ara més que mai. 

  En definitiva, podem assegurar sense por a enganyar-nos que el sistema de permisos actual no respon a la realitat socioeconòmica espanyola, vulnera els principis d’igualtat, lesiona els drets de la infància i no afavoreix en absolut la corresponsabilitat parental. A açò li hem d’afegir agreujants inherents a  l’Estat Espanyol, com el fet que la principal direcció del nostre Estat (és a dir, la Monarquia) contradiga el principi d’igualtat entre sexes, o que la Presidenta del Cercle d’Empresaris  Mònica d’Oriol puga fer amb absoluta impunitat declaracions profundament masclistes i no tinga cap conseqüència (lo més greu i en certa manera irònic d’aquest tema és que, al declarar que ella no contractaria dones en certa edat (concretament entre 25 i 45 anys) per por a que es queden embarassades, està tirant pedres sobre el seu propi teulat ja que no es contractaria a si mateixa, que per cert, té 6 fills). Açò que en un primer moment pot semblar una anècdota o carent d’importància ens afecta directament a les alumnes hui presents, ja que al acabar la carrera (i comptant amb el fet de que és obligatori fer un màster, oposicions,etc.) entrarem en aquest interval d’edat i ens voran, desgraciadament, com a un úter amb cames i braços. Tampoc ajuda que el sector més ranci de l’Església catòlica, que tanta influència té a l’estat Espanyol, edite i publique llibres com ‘’Cásate y sé sumisa’’ on es diuen coses com les següents:



 "La mujer lleva inscrita la obediencia en su interior. El hombre, en cambio, lleva la vocación de la libertad y de la guía"

"Debes someterte a él. Cuando tengáis que elegir entre lo que te gusta a ti y lo que le gusta a él, elige a su favor"

‘’ Las mujeres nos olvidamos de que no se puede tener todo: trabajar como un hombre y estar en la casa como una mujer’’

 ‘’ Muchas mujeres luchan con los maridos y llegan a ser insoportables. Sólo porque no han comprendido el secreto de la acogida, ni tampoco el de la sumisión, ni el de la obediencia como acto de generosidad"

"La mujer está perdida cuando se olvida de quién es. La mujer es, principalmente, esposa y madre"

"La mujer realizada ama ante todo. Escucha, consuela, anima, perdona, una y les hace sitio a los demás. Construye al padre con su sumisión porque lo pone por encima de ella y le confiere autoridad"

"Cuando tu marido te dice algo, lo debes escuchar como si fuera Dios el que te habla"

"Todavía no eres una cocinera experimentada ni una ama de casa perfecta. ¿Qué problema hay si te lo dice? Dile que tiene razón, que es verdad, que aprenderás"

"Hacer un filete a la plancha o el acto de cambiar un pañal. Esas cosas son de mamás"

"¿Está bien que trabajen las mujeres? Es una de las pocas preguntas a las que no sé qué responder"

"El poder no está hecho para nosotras"

"Echo dolorosamente de menos aquellos tiempos en que los maridos aparecían solamente a la hora justa preguntando: '¿qué hay de comer'?

  El pitjor de tot és que, quan les dones es revelen contra el feminicidi encobert i demostren el seu dolor i ràbia mitjançant un mètode ‘’tan violent’’ com una manifestació de DEU PERSONES a Mataró, la situació acaba amb identificacions per part de la policia local.

  No sé vosaltres, però jo vull poder tenir la possibilitat de treballar i ser mare a l’hora, compatibilitzar les aspiracions laborals amb les personals, compartir les obligacions com a mare amb la meua parella (en el cas de que la tinguera). Vull ser dona. Vull ser treballadora. Vull ser mare. Vull ser, per necessitat, feminista.


dilluns, 28 de juliol del 2014

De què parlen les dones?

 Mai he pogut amb les maris!!!! UFF, què bé, ja ho he dit, quin alliberament...

Sabeu què vull dir amb la paraula maris, veritat? Parle d'aquelles dones que a soles poden mantenir una conversa d'uns 5 minuts aproximadament (què dic jo ara? 3 minuts màxim!), els encanta la banalitat, se maregen si els parles de política, drets humans o literatura, basen la seua felicitat en anar del braç amb un xicot (encara que les tracte malament) i els temes preferits de les quals són tan diversos com la moda, els xics... la moda... ah, sí! I criticar a altres dones que són més lliures o més intel·ligents que elles!!!

Jo de xicoteta no sabia ni el significat de la paraula ''feminisme'', però em crispaven els referents femenins que eixien a la televisió, a les sèries o a les pel·lis (sobretot a les pel·lis!): xiques guapíssimes (per descomptat), que patien perquè no tenien cap Príncep Blau al seu costat i que trobaven la felicitat quan trobaven a aquest. Però el que més em posava de mala llet era que no tenien capacitat de conversa!!!
Està bé que a una tia li agrade pintar-se les ungles, vestir bé, agradar a la gent, anar a la moda... però de què val tot això si no tens cap tema de conversa? Com pots trobar la felicitat completa si no has descobert el plaer de debatre, de discutir amb educació, d'escoltar a les altres persones i saber argumentar el teu punt de vista, de sorprendre't (per a bé o per a mal) amb opinions diferents a la pròpia...? Com? Com??? COM???!!

Recorde un dia que estava parlant amb un xic i va sorgir el tema del cinema. El meu director preferit és Quentin Tarantino, i li vaig començar a parlar de Rerervoir Dogs, Pulp Fiction... no sé com però ho vaig relacionar amb Polanski, i li vaig continuar parlant d' El Quimérico Inquilino, La mierte y la doncella, Un Dios salvaje o La venus de las pieles... ell m'escoltava bocabadat, i al acabar em va dir: ''Uau, no és fàcil trobar una xica que parle d'aquests temes!'' Quins temes? El cinema? A QUI EN EL MÓN NO LI AGRADA EL CINEMA??? No és que jo siga una tia super intel·ligent o super culta, les pel.lis i els directors que he comentat són força coneguts per tothom, i per això em va sorprendre el seu comentari. Em va vindre una pregunta al cap: I de què parlen les ties? No s'ho vaig preguntar, però m'imagine que la majoria es limiten a riure els comentaris dels xics i a dir frases curtes per omplir silencis.

Us vaig a fer la mateixa pregunta a les ties: De què parleu vosaltres? Quins temes us preocupen, us entusiasmen, us enamoren? Alguna vegada heu intimidat algun xic per parlar massa, paréixer massa intel·ligent al seu costat o prendre la iniciativa? Alguna vegada li heu dit ''guarra'', ''porca'' o qualsevol altre insult a alguna xica en qualsevol context i per qualsevol motiu?


I a vosaltres, els xics: De què parlen les xiques amb vosaltres? De què us agradaria que parlaren? Us molesta que una xica siga més culta, per exemple, que vosaltres? Us agradaria que les xiques foren més llançades, o us intimida? Quin model de xica busqueu?



diumenge, 1 de juny del 2014

Els coloms assassins.

El nostre amor sigué com el de dos coloms enfurismats
coincidint al mateix arbre per casualitat,
sense esperar-se ni buscar-se, tan sols coincidint.

El soroll de quatre ales colpejant-se amb ràbia,
dos becs mossegant-se amb dolçor,
plomes per l'aire caiguent a terra amb parsimònia.

I després, res. Silenci, vol, oblit.
I després, res. Un altre abre, unes altres plomes tacades de sang.
I després, res...

dissabte, 10 de maig del 2014

La (no tan) vella i la mar.

La mar sempre m'havia agradat. El color, l'olor, el soroll, la textura... Les ones simbolitzen en certa manera la meva vida: tot comença amb força a l'horitzó, a la llunyania, i mor a la voreta de la platja una i altra vegada, una i altra vegada, sense cap mena de sentit i sense aturar-se mai, una i altra vegada...

Deu d'haver alguna cosa rarament relacionada entre la mar i les meves llàgrimes, ja que les dues tenen el mateix sabor a sal, la mateixa amargor i la idèntica sensació de melancolía, de gaudir amb el patiment.

La mar són totes les llàgrimes que tots no plorem, les que ens guardem al cor, aquelles que més mal ens fan.

-Mireia! Què fas aquí? -em va preguntar algú en la llunyania. No el vaig reconèixer, o millor dit, no el vaig voler reconèixer.

Aquella maleïda veu que tant havia estimat ara em foradava el cor.

Vaig començar a caminar cap a la mar, i em vaig deixar enfonsar lentament.

dissabte, 22 de març del 2014

María Sánchez Arbós.

 Personalment, m'imagine a Maria com la perfecta representació de la figura de la mestra republicana: una dona jove, amb esperança, amb fe en idees com la igualtat i l'escola laica, pública i gratuita.

 Segurament, Maria no fou una dona amb idees extremistes o violentes, sinó que es va dedicar a defendre els ideals en els quals ella creia. Valors que no sé si jo mateixa hauria sigut capaç de defendre en la seva situació.

 Algunes de les coses que més em criden l'atenció de la seva història és la valentia amb la qual, entre diverses companyes i companys, van retirar l'envà de fusta que disgregava els xiquets per sexe a l'escola. La càrrega simbòlica d'aquest fet, el mostrar que l'educació va molt més enllà dels nostres genitals sinó que va directa al cervell, l'esperança i sorpresa que es va haber de reflexar a la cara de les xiquetes al vore que podien treballar junt a un company masculí i no ser menys que ell... em pareix meravellós.

 Una altra cosa que em va cridar l'atenció és la ''despuració'' que es va cometre més tard en contra d'aquestes mestres a dos nivells: per ser mestres i per ser dones. Tota la trama de xivatades, recompenses i xantatges reflexa, en la meva opinió, molt clarament el vertader significat d'una guerra civil: veïns denunciant-se entre veïns, germans contra germans... solament el pensament d'haber de viure amb qui saps que t'ha denunciat se'm fa insoportable.

 Des de hui, 22 de març de 2014, ens pot pareixer que els actes d'aquestes mestres de la República no van ser massa revolucionaris i que van ser mínims. Ens pareix lògic que es separe la religió de l'educació o que les dones tinguen els mateixos drets que els homes a l'hora d'estudiar.

  Però hem de recordar que la República s'instaura a Espanya el 14 d'abril de 1931, just després d'una dictadura. A més, encara hui aquests valors estan en dubte: encara hi ha moltíssims centres educatius religiosos (fins i tot es pretén instaurar la religió a l'educació pública) i l'Estat continua subvencionant els centres que segreguen per sexes.

 Crec que a aquestes mestres els hem d'agrair el gran llegat de l'escola pública (encara que amb el franquisme la seva reputació es veiera anulada), del apoderament de la dona i de la lluita feminista, del laicisme, de l'escola coeducativa i de valors com la igualtat i el respecte.

 Sincerament, no sé qué hauria fet jo si hagués sigut Maria. Malgrat que la meva fe en l'ensenyament és pràcticament cega i com a dona crec que he de treballar (i no tan sols treballar, ocupar càrregs importants) per a no dependre de cap home, tinc clar que he nascut en l'Espanya de la democràcia i que, si hagués nascut en la dictadura de Primo de Rivera o principis de la República, tal vegada (molt probablement) no pensaria de la mateixa manera.

 Tenir el valor de posar-se uns tacons, tallar-se el monyo d'una manera aleshores transgressora. maquillar-se, alçar la veu i dir: ''Açí estic jo! Vull tindre els mateixos drets que un home! Crec en l'ensenyament, la llibertat i la igualtat!'' en un temps al qual les faldes s'escurçaven al mateix temps que avançaven els canvis polítics i al qual la democràcia era un sistema encara molt inestable, mereix una creència ben forta en uns ideals molt clars i una valentia digna d'admirar.

 Des de hui, cada vegada que lluite per una escola pública, laica i gratuita o participe en qualsevol moviment feminista pensaré en Maria Sánchez Arbós i en totes les mestres de la República.





dilluns, 27 de gener del 2014

El último botón.

La típica picadura de mosquito en verano. Esa que todo el mundo odia, y que aparece preferiblemente en lugares clave como en la cara o en una nalga. Esa que cuanto más te rascas, más pica, y  acaba incluso doliendo, casi llevándote a la locura.

Pues eso eres tú, mi jodida picadura de mosquito.

Apareciste poco a poco. No en una mejilla o en mi trasero, aunque también en un lugar estratégico: mi corazón. 
Empezaste a crecer en mí e intenté ignorarte, pero me empezaste a picar tanto que, de tanto rascarme, me acabé haciendo sangre. 
Cuando el picor, el dolor y la sangre fueron insoportables intenté dejar de rascarme, utilizando todos los métodos posibles: Productos químicos, hielo, pomadas...
Y cuando por fin creía que empezabas a desaparecer, cuando ya casi te había olvidado, algo rozó esa parte de mi pequeño corazón donde tú, maldita picadura, estabas escondida, y ahora me vuelves a picar más que nunca, y me vuelvo a arañar la piel, y vuelvo a sangrar...por ti.

Y, aunque hayas sido mi mosquito favorito, me estás jodiendo viva. Primero, por la sangre que te llevaste de mí al picarme, después por la que he derramado intentando olvidarte, y después por la gran cicatriz que estás dejando en mí.

http://www.youtube.com/watch?v=xM4Rldp9QWA