PERMISOS PER MATERNITAT I
PATERNITAT A L’ESTAT ESPANYOL
Si preguntàrem en una classe com la nostra si
algú es considera masclista, segurament ningú alçaria la mà i reconeixeria que,
efectivament, considera que l’home és superior a la dona. Cap xic admetria haver exercit violència física o
psicològica cap a una dona, i cap xica diria que aquesta violència és raonable
i normal, i que per açò l’hem d’admetre.
En canvi, en el que portem d’any ja han estat més de huitanta (en
concret, vuitanta-vuit) les víctimes de la violència contra la dóna o violència
masclista (encara que a Espanya els fills i les filles matats pel pare per fer
mal a la mare no es compten com a víctimes de violència masclista), tres
d’elles assassinades en una mateixa setmana. Pensem-ho un moment: més de
huitanta persones, més de huitanta vides arrabassades cruelment, més de
huitanta projectes trencats i molt de dolor per part de les seues famílies,
amics i amigues.
Segons la meua opinió, hem d’anar a l’arrel del problema. Encara que
parega massa simple, o massa exagerat, o fins i tot innecessari.: Quan ens fa
gràcia un acudit masclista, ESTEM SENT MASCLISTES, quan critiquem una dona per
la seua forma de vestir, ESTEM SENT MASCLISTES, quan insultem amb paraules com ‘’guarra’’ a una
dona, ESTEM SENT MASCLISTES. Fins i tot
quan fem comentaris sense pensar, com burlar-nos d’un xiquet per jugar amb una
nina o renyir-lo per plorar perquè
‘’això ho fan les xiquetes’’. Però també quan no fem res, ja que citant a
Miguel Lorente, professor de la Universitat de Granada:
‘’ Machismo eres tú si no haces
algo para dejar de serlo. No hay neutralidad. O se hace algo para alcanzar la
Igualdad y erradicar la violencia de género, o se está haciendo para que
continúe la desigualdad y la violencia que ya existen’’
Els rols de gènere son, per dir-ho d’alguna manera, una motxilla plena
de pedres que ens afecta a totes i a tots. Quan no es veu bé que un xic plore,
es senta vulnerable, reconega sentir dolor o, en definitiva, tindre sentiments,
o quan se li critica a una xica per maquillar-se massa, o per no arreglar-se,
per gitar-se amb moltes persones, o per
ser una estreta, per ser massa simpàtica amb un xic i ‘’donar esperances’’ o
ser una antipàtica.
Dins d’aquestes possibles mesures, i ja en l’àmbit judicial, trobem la
Proposta de la ‘’Plataforma por
Permisos Parentales Iguales e Intransferibles de Nacimiento y Adopción’’, la qual pugna per que s’implanten permisos per naixement, adopció o
acollida iguals per als dos progenitors (en el cas de que hi haja dos), que
siguen intransferibles i remunerats al 100%.
Anteriorment a la Llei Orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva entre
dones i homes, els pares només comptaven amb 2 dies de permís per naixement i
la possibilitat d’optar a 10 setmanes (que havien de ser cedides per la mare).
Amb l’aprovació d’aquesta legislació, els 2 dies passaren a ser 2 setmanes (ja
no a càrrec de l’empresa, sinó de la Seguretat Social), i es preveia una
ampliació a 4 setmanes. L’Estat Espanyol va fer un pas endavant en relació a
matèria d’igualtat entre sexes i corresponsabilitat amb la intenció
d’adequar-se al marc europeu, però la crisi econòmica ha servit d’excusa, com a
per altres moltes coses, per anar
retardant aquestes mesures durant anys per ‘’motius econòmics’’, fins arribar
al 2014.
La situació
actual és un permís de maternitat de 16 setmanes, de les quals 6 són
obligatòries i les altres 10 són susceptibles de ser cedides a l’altre
progenitor o progenitora; mentre que el permís del pare consta de dues setmanes
i són de caràcter voluntari. Malgrat aquesta diferència, el canvi de 2 dies a 2
setmanes en el permís dels pares ha sigut positiu: al 2012, el 84% dels pares
aprofitaren el seu permís de paternitat, encara que menys d’un 2% gaudiren
d’alguna part de les 10 setmanes que els podia ser cedida per la mare.
La situació
de discriminació que pateixen les dones al mercat laboral es sustenta, en part,
en que són percebudes com a ‘’menys disponibles per a treballar’’ degut a les
possibles absències per maternitat. El fet de reduir les dones a la seua
potencial maternitat fa que treballen en càrrecs menys qualificats, més fàcils
de substituir i, en última instància, que reben un salari de mitja un 30% menor que el dels homes. Parlem de ‘’sostre
de vidre’’ quan ens referim a aquelles barreres invisibles que dificulten
l’accés de les dones a nivells majors de qualificació, responsabilitat i poder
en els àmbits polític, administratiu i laboral. (Abasolo y Montero, 2012).
Aquest any
a l’Estat Espanyol només 595 de les 222.959 dones que han sigut mares ha
compartit el permís amb les seues parelles, la qual cosa reforça els rols de
gènere i dificulta la continuïtat de la dona al mercat laboral.
Lluny de
semblar utòpica en un context de crisi, com ens vol fer creure el govern amb
ajornaments constants, aquesta reforma no és simplement factible, sinó que
també ajudaria a augmentar la productivitat i, en últim lloc, revitalitzar
l’economia espanyola. En aquesta situació econòmica, el fet que la mare perga
el treball és prou difícil per a l’economia familiar, ja que tots els sous són
necessaris ara més que mai.
En
definitiva, podem assegurar sense por a enganyar-nos que el sistema de permisos
actual no respon a la realitat socioeconòmica espanyola, vulnera els principis
d’igualtat, lesiona els drets de la infància i no afavoreix en absolut la
corresponsabilitat parental. A açò li hem d’afegir agreujants inherents a l’Estat Espanyol, com el fet que la principal
direcció del nostre Estat (és a dir, la Monarquia) contradiga el principi
d’igualtat entre sexes, o que la Presidenta del Cercle d’Empresaris Mònica d’Oriol puga fer amb absoluta
impunitat declaracions profundament masclistes i no tinga cap conseqüència (lo
més greu i en certa manera irònic d’aquest tema és que, al declarar que ella no
contractaria dones en certa edat (concretament entre 25 i 45 anys) per por a
que es queden embarassades, està tirant pedres sobre el seu propi teulat ja que
no es contractaria a si mateixa, que per cert, té 6 fills). Açò que en un
primer moment pot semblar una anècdota o carent d’importància ens afecta
directament a les alumnes hui presents, ja que al acabar la carrera (i comptant
amb el fet de que és obligatori fer un màster, oposicions,etc.) entrarem en
aquest interval d’edat i ens voran, desgraciadament, com a un úter amb cames i braços.
Tampoc ajuda que el sector més ranci de l’Església catòlica, que tanta
influència té a l’estat Espanyol, edite i publique llibres com ‘’Cásate y sé
sumisa’’ on es diuen coses com les següents:
"La mujer lleva inscrita la obediencia en su interior.
El hombre, en cambio, lleva la vocación de la libertad y de la guía"
"Debes someterte a él. Cuando tengáis que elegir
entre lo que te gusta a ti y lo que le gusta a él, elige a su favor"
‘’ Las mujeres nos
olvidamos de que no se puede tener todo: trabajar como un hombre y estar en la
casa como una mujer’’
‘’
Muchas mujeres luchan con los maridos y llegan a ser insoportables. Sólo porque
no han comprendido el secreto de la acogida, ni tampoco el de la sumisión, ni
el de la obediencia como acto de generosidad"
"La mujer está perdida cuando se olvida de quién es. La mujer es,
principalmente, esposa y madre"
"La mujer realizada ama ante todo. Escucha,
consuela, anima, perdona, una y les hace sitio a los demás. Construye al padre
con su sumisión porque lo pone por encima de ella y le confiere autoridad"
"Cuando tu marido te dice algo, lo debes escuchar
como si fuera Dios el que te habla"
"Todavía no eres una cocinera experimentada ni una
ama de casa perfecta. ¿Qué problema hay si te lo dice? Dile que tiene razón,
que es verdad, que aprenderás"
"Hacer un filete a la plancha o el acto de cambiar
un pañal. Esas cosas son de mamás"
"¿Está bien que trabajen las mujeres? Es una de las
pocas preguntas a las que no sé qué responder"
"El poder no está hecho para nosotras"
"Echo dolorosamente de menos aquellos tiempos en que
los maridos aparecían solamente a la hora justa preguntando: '¿qué hay de
comer'?
El pitjor
de tot és que, quan les dones es revelen contra el feminicidi encobert i
demostren el seu dolor i ràbia mitjançant un mètode ‘’tan violent’’ com una
manifestació de DEU PERSONES a Mataró, la situació acaba amb identificacions
per part de la policia local.
No sé
vosaltres, però jo vull poder tenir la possibilitat de treballar i ser mare a
l’hora, compatibilitzar les aspiracions laborals amb les personals, compartir
les obligacions com a mare amb la meua parella (en el cas de que la tinguera).
Vull ser dona. Vull ser treballadora. Vull ser mare. Vull ser, per necessitat,
feminista.
