dissabte, 22 de març del 2014

María Sánchez Arbós.

 Personalment, m'imagine a Maria com la perfecta representació de la figura de la mestra republicana: una dona jove, amb esperança, amb fe en idees com la igualtat i l'escola laica, pública i gratuita.

 Segurament, Maria no fou una dona amb idees extremistes o violentes, sinó que es va dedicar a defendre els ideals en els quals ella creia. Valors que no sé si jo mateixa hauria sigut capaç de defendre en la seva situació.

 Algunes de les coses que més em criden l'atenció de la seva història és la valentia amb la qual, entre diverses companyes i companys, van retirar l'envà de fusta que disgregava els xiquets per sexe a l'escola. La càrrega simbòlica d'aquest fet, el mostrar que l'educació va molt més enllà dels nostres genitals sinó que va directa al cervell, l'esperança i sorpresa que es va haber de reflexar a la cara de les xiquetes al vore que podien treballar junt a un company masculí i no ser menys que ell... em pareix meravellós.

 Una altra cosa que em va cridar l'atenció és la ''despuració'' que es va cometre més tard en contra d'aquestes mestres a dos nivells: per ser mestres i per ser dones. Tota la trama de xivatades, recompenses i xantatges reflexa, en la meva opinió, molt clarament el vertader significat d'una guerra civil: veïns denunciant-se entre veïns, germans contra germans... solament el pensament d'haber de viure amb qui saps que t'ha denunciat se'm fa insoportable.

 Des de hui, 22 de març de 2014, ens pot pareixer que els actes d'aquestes mestres de la República no van ser massa revolucionaris i que van ser mínims. Ens pareix lògic que es separe la religió de l'educació o que les dones tinguen els mateixos drets que els homes a l'hora d'estudiar.

  Però hem de recordar que la República s'instaura a Espanya el 14 d'abril de 1931, just després d'una dictadura. A més, encara hui aquests valors estan en dubte: encara hi ha moltíssims centres educatius religiosos (fins i tot es pretén instaurar la religió a l'educació pública) i l'Estat continua subvencionant els centres que segreguen per sexes.

 Crec que a aquestes mestres els hem d'agrair el gran llegat de l'escola pública (encara que amb el franquisme la seva reputació es veiera anulada), del apoderament de la dona i de la lluita feminista, del laicisme, de l'escola coeducativa i de valors com la igualtat i el respecte.

 Sincerament, no sé qué hauria fet jo si hagués sigut Maria. Malgrat que la meva fe en l'ensenyament és pràcticament cega i com a dona crec que he de treballar (i no tan sols treballar, ocupar càrregs importants) per a no dependre de cap home, tinc clar que he nascut en l'Espanya de la democràcia i que, si hagués nascut en la dictadura de Primo de Rivera o principis de la República, tal vegada (molt probablement) no pensaria de la mateixa manera.

 Tenir el valor de posar-se uns tacons, tallar-se el monyo d'una manera aleshores transgressora. maquillar-se, alçar la veu i dir: ''Açí estic jo! Vull tindre els mateixos drets que un home! Crec en l'ensenyament, la llibertat i la igualtat!'' en un temps al qual les faldes s'escurçaven al mateix temps que avançaven els canvis polítics i al qual la democràcia era un sistema encara molt inestable, mereix una creència ben forta en uns ideals molt clars i una valentia digna d'admirar.

 Des de hui, cada vegada que lluite per una escola pública, laica i gratuita o participe en qualsevol moviment feminista pensaré en Maria Sánchez Arbós i en totes les mestres de la República.