La mar sempre m'havia agradat. El color, l'olor, el soroll, la textura... Les ones simbolitzen en certa manera la meva vida: tot comença amb força a l'horitzó, a la llunyania, i mor a la voreta de la platja una i altra vegada, una i altra vegada, sense cap mena de sentit i sense aturar-se mai, una i altra vegada...
Deu d'haver alguna cosa rarament relacionada entre la mar i les meves llàgrimes, ja que les dues tenen el mateix sabor a sal, la mateixa amargor i la idèntica sensació de melancolía, de gaudir amb el patiment.
La mar són totes les llàgrimes que tots no plorem, les que ens guardem al cor, aquelles que més mal ens fan.
-Mireia! Què fas aquí? -em va preguntar algú en la llunyania. No el vaig reconèixer, o millor dit, no el vaig voler reconèixer.
Aquella maleïda veu que tant havia estimat ara em foradava el cor.
Vaig començar a caminar cap a la mar, i em vaig deixar enfonsar lentament.
