divendres, 12 de desembre del 2014

Mónica de Oriol y mi útero parlante

PERMISOS PER MATERNITAT  I PATERNITAT  A L’ESTAT ESPANYOL

  Si  preguntàrem en una classe com la nostra si algú es considera masclista, segurament ningú alçaria la mà i reconeixeria que, efectivament, considera que l’home és superior a la dona. Cap xic  admetria haver exercit violència física o psicològica cap a una dona, i cap xica diria que aquesta violència és raonable i normal, i que per açò l’hem d’admetre.

  En canvi, en el que portem d’any ja han estat més de huitanta (en concret, vuitanta-vuit) les víctimes de la violència contra la dóna o violència masclista (encara que a Espanya els fills i les filles matats pel pare per fer mal a la mare no es compten com a víctimes de violència masclista), tres d’elles assassinades en una mateixa setmana. Pensem-ho un moment: més de huitanta persones, més de huitanta vides arrabassades cruelment, més de huitanta projectes trencats i molt de dolor per part de les seues famílies, amics i amigues.

  Segons la meua opinió, hem d’anar a l’arrel del problema. Encara que parega massa simple, o massa exagerat, o fins i tot innecessari.: Quan ens fa gràcia un acudit masclista, ESTEM SENT MASCLISTES, quan critiquem una dona per la seua forma de vestir, ESTEM SENT MASCLISTES, quan  insultem amb paraules com ‘’guarra’’ a una dona, ESTEM SENT MASCLISTES.  Fins i tot quan fem comentaris sense pensar, com burlar-nos d’un xiquet per jugar amb una nina o renyir-lo  per plorar perquè ‘’això ho fan les xiquetes’’. Però també quan no fem res, ja que citant a Miguel Lorente, professor de la Universitat de Granada:

‘’ Machismo eres tú si no haces algo para dejar de serlo. No hay neutralidad. O se hace algo para alcanzar la Igualdad y erradicar la violencia de género, o se está haciendo para que continúe la desigualdad y la violencia que ya existen’’

   Els rols de gènere son, per dir-ho d’alguna manera, una motxilla plena de pedres que ens afecta a totes i a tots. Quan no es veu bé que un xic plore, es senta vulnerable, reconega sentir dolor o, en definitiva, tindre sentiments, o quan se li critica a una xica per maquillar-se massa, o per no arreglar-se, per gitar-se amb moltes  persones, o per ser una estreta, per ser massa simpàtica amb un xic i ‘’donar esperances’’ o ser una antipàtica.

  Dins d’aquestes possibles mesures, i ja en l’àmbit judicial, trobem la Proposta de la ‘’Plataforma por Permisos Parentales Iguales e Intransferibles de Nacimiento y Adopción’’, la qual pugna per que s’implanten permisos per naixement, adopció o acollida iguals per als dos progenitors (en el cas de que hi haja dos), que siguen intransferibles i remunerats al 100%.

  Anteriorment a la Llei Orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva entre dones i homes, els pares només comptaven amb 2 dies de permís per naixement i la possibilitat d’optar a 10 setmanes (que havien de ser cedides per la mare). Amb l’aprovació d’aquesta legislació, els 2 dies passaren a ser 2 setmanes (ja no a càrrec de l’empresa, sinó de la Seguretat Social), i es preveia una ampliació a 4 setmanes. L’Estat Espanyol va fer un pas endavant en relació a matèria d’igualtat entre sexes i corresponsabilitat amb la intenció d’adequar-se al marc europeu, però la crisi econòmica ha servit d’excusa, com a per altres moltes coses, per  anar retardant aquestes mesures durant anys per ‘’motius econòmics’’, fins arribar al 2014.

  La situació actual és un permís de maternitat de 16 setmanes, de les quals 6 són obligatòries i les altres 10 són susceptibles de ser cedides a l’altre progenitor o progenitora; mentre que el permís del pare consta de dues setmanes i són de caràcter voluntari. Malgrat aquesta diferència, el canvi de 2 dies a 2 setmanes en el permís dels pares ha sigut positiu: al 2012, el 84% dels pares aprofitaren el seu permís de paternitat, encara que menys d’un 2% gaudiren d’alguna part de les 10 setmanes que els podia ser cedida per la mare.

  La situació de discriminació que pateixen les dones al mercat laboral es sustenta, en part, en que són percebudes com a ‘’menys disponibles per a treballar’’ degut a les possibles absències per maternitat. El fet de reduir les dones a la seua potencial maternitat fa que treballen en càrrecs menys qualificats, més fàcils de substituir i, en última instància, que reben un salari de mitja un 30%  menor que el dels homes. Parlem de ‘’sostre de vidre’’ quan ens referim a aquelles barreres invisibles que dificulten l’accés de les dones a nivells majors de qualificació, responsabilitat i poder en els àmbits polític, administratiu i laboral. (Abasolo y Montero, 2012).

  Aquest any a l’Estat Espanyol només 595 de les 222.959 dones que han sigut mares ha compartit el permís amb les seues parelles, la qual cosa reforça els rols de gènere i dificulta la continuïtat de la dona al mercat laboral.

  Lluny de semblar utòpica en un context de crisi, com ens vol fer creure el govern amb ajornaments constants, aquesta reforma no és simplement factible, sinó que també ajudaria a augmentar la productivitat i, en últim lloc, revitalitzar l’economia espanyola. En aquesta situació econòmica, el fet que la mare perga el treball és prou difícil per a l’economia familiar, ja que tots els sous són necessaris ara més que mai. 

  En definitiva, podem assegurar sense por a enganyar-nos que el sistema de permisos actual no respon a la realitat socioeconòmica espanyola, vulnera els principis d’igualtat, lesiona els drets de la infància i no afavoreix en absolut la corresponsabilitat parental. A açò li hem d’afegir agreujants inherents a  l’Estat Espanyol, com el fet que la principal direcció del nostre Estat (és a dir, la Monarquia) contradiga el principi d’igualtat entre sexes, o que la Presidenta del Cercle d’Empresaris  Mònica d’Oriol puga fer amb absoluta impunitat declaracions profundament masclistes i no tinga cap conseqüència (lo més greu i en certa manera irònic d’aquest tema és que, al declarar que ella no contractaria dones en certa edat (concretament entre 25 i 45 anys) per por a que es queden embarassades, està tirant pedres sobre el seu propi teulat ja que no es contractaria a si mateixa, que per cert, té 6 fills). Açò que en un primer moment pot semblar una anècdota o carent d’importància ens afecta directament a les alumnes hui presents, ja que al acabar la carrera (i comptant amb el fet de que és obligatori fer un màster, oposicions,etc.) entrarem en aquest interval d’edat i ens voran, desgraciadament, com a un úter amb cames i braços. Tampoc ajuda que el sector més ranci de l’Església catòlica, que tanta influència té a l’estat Espanyol, edite i publique llibres com ‘’Cásate y sé sumisa’’ on es diuen coses com les següents:



 "La mujer lleva inscrita la obediencia en su interior. El hombre, en cambio, lleva la vocación de la libertad y de la guía"

"Debes someterte a él. Cuando tengáis que elegir entre lo que te gusta a ti y lo que le gusta a él, elige a su favor"

‘’ Las mujeres nos olvidamos de que no se puede tener todo: trabajar como un hombre y estar en la casa como una mujer’’

 ‘’ Muchas mujeres luchan con los maridos y llegan a ser insoportables. Sólo porque no han comprendido el secreto de la acogida, ni tampoco el de la sumisión, ni el de la obediencia como acto de generosidad"

"La mujer está perdida cuando se olvida de quién es. La mujer es, principalmente, esposa y madre"

"La mujer realizada ama ante todo. Escucha, consuela, anima, perdona, una y les hace sitio a los demás. Construye al padre con su sumisión porque lo pone por encima de ella y le confiere autoridad"

"Cuando tu marido te dice algo, lo debes escuchar como si fuera Dios el que te habla"

"Todavía no eres una cocinera experimentada ni una ama de casa perfecta. ¿Qué problema hay si te lo dice? Dile que tiene razón, que es verdad, que aprenderás"

"Hacer un filete a la plancha o el acto de cambiar un pañal. Esas cosas son de mamás"

"¿Está bien que trabajen las mujeres? Es una de las pocas preguntas a las que no sé qué responder"

"El poder no está hecho para nosotras"

"Echo dolorosamente de menos aquellos tiempos en que los maridos aparecían solamente a la hora justa preguntando: '¿qué hay de comer'?

  El pitjor de tot és que, quan les dones es revelen contra el feminicidi encobert i demostren el seu dolor i ràbia mitjançant un mètode ‘’tan violent’’ com una manifestació de DEU PERSONES a Mataró, la situació acaba amb identificacions per part de la policia local.

  No sé vosaltres, però jo vull poder tenir la possibilitat de treballar i ser mare a l’hora, compatibilitzar les aspiracions laborals amb les personals, compartir les obligacions com a mare amb la meua parella (en el cas de que la tinguera). Vull ser dona. Vull ser treballadora. Vull ser mare. Vull ser, per necessitat, feminista.