El nostre amor sigué com el de dos coloms enfurismats
coincidint al mateix arbre per casualitat,
sense esperar-se ni buscar-se, tan sols coincidint.
El soroll de quatre ales colpejant-se amb ràbia,
dos becs mossegant-se amb dolçor,
plomes per l'aire caiguent a terra amb parsimònia.
I després, res. Silenci, vol, oblit.
I després, res. Un altre abre, unes altres plomes tacades de sang.
I després, res...
